UN POC DEL MEU PENSAMENT...

Ja porte uns quants dies pensant i pensant, i he arribat a la conclusió de que quan ens acostem contents, i més si ens acabem de riure, somiem coses bones, i això ens porta a que el dia següent siga bo. Parlant abans de la felicitat, es aquest el que m’ocorrix. Quan un somni és feliç, i que m’agrada, m’espera un gran dia per davant!

QUÈ ÉS LA FELICITAT? QUÈ ÉS SER FELIÇ?

Felicitat, un concepte, o una paraula que utilitzem molt, i que diuen, és un terme bo. Segons la RAE, feliç: és un adjectiu, vol dir que te felicitat, que causa felicitat, o que ocorreix amb felicitat. Y també ens diu que la felicitat: és un substantiu femení, és un estat d’ànim que sorgeix de la possessió d’un ben, és satisfacció, gust, content...
Però, tot això és massa esquemàtic, i perfecte.
La nostra família, les bones noticies, els regals, les sorpreses, els somriures, les abraçades, els besos, els amics, els bons moments, les alegries, el sol, les vacances, la platja, la muntanya, les festes, el descans, les migdiades, els animalets, els bebès, els xiquets, un casament, una comunió, un aniversari, els pares, els iaios, els germans, els cosins, oncles, nebots,... Totes aquestes coses, i moltes més, ens  fan sentir-nos alegres, contents, “feliços”.
Si que es de veres que la felicitat es un sentiment, però, es un sentiment bo, que ens ajuda a viure la vida millor, que ens aporta el ingredient necessari, per a tindre una vida completament perfecta. Sense felicitat, una vida no te sentit, i simplement, pel fet de viure, ja em de ser feliços.

PRECEPTE DE NOVEMBRE

“No et preocupes, al final tot ix bé i si no ix bé és que no és el final

Tal com estem hui en dia, i tot el que passa... em de mirar la vida amb bons ulls i pensar que tot no es roí. Que per moltes dificultats que ens trobem, no es el fi.  Pot haver-hi finals millors, o  principis inesperats. Pots pensar que no siga bo per a tu, però, la felicitat dels que estimem, gratifica més, que la nostra pròpia.

EL PETIT PRÍNCEP

El petit príncep, ens pot paréixer un llibre absurd, sobre un xiquet, que diu coses sense sentit. Ens pot paréixer un llibre per a xiquets menuts, un llibre infantil... I és així, és un llibre infantil, per la forma que està escrit, i per la forma, en un principi molt simple, però, realment, aquest llibre, ens conta el sentit de la vida, de l'amistat, i de l'amor.

 

En aquest llibre, l’autor ens dóna la seua visió sobre les estúpides idees que tenen els humans, i la simple, però vertadera intel·ligència dels xiquets. Ens parla que, quan les persones ens fem majors, perdem aquella alegria que ens fa viure, aquella ànsia, per saber i aprendre més coses, però que quan eres xiquets, estàs ple de preguntes sense resposta, com, perquè el cel és blau? Perquè les coses tenen la forma que tenen? Perquè quan plorem ens cau aigua pels ulls? Perquè...? Perquè...? Tot és un perquè, res te sentit, i volem saber-ho tot, conéixer coses noves. I això és el que aquest llibre vol “criticar”.

El Petit Príncep que viu a un petit planeta, l'asteroide B612, no ha eixit mai del seu planeta. Allí dins te tres volcans, on el príncep, dia a dia treballa en ells, perquè són les coses que ha de fer. A més hi ha una rosa, on el príncep, demostra tot el que sent, tot l’amor que té dins. A pesar d’haver-hi més, eixa flor és única. A més estan els Baobabs, uns arbres, que el petit Príncep ha de quitar, per què no fiquen les arrels, ja que podrien trencar el seu planeta. Els Baobabs, representen tot el fet roí, tot el que fa mal. I que dona una responsabilitat al Príncep, perquè es mantinga, en peu el seu planeta.
Un dia el petit príncep decideix anar-se’n del seu planeta, i visitar altres. En aquests nous planetes coneix a molta gent, un rei, un vanitós, un borratxo, un home de negocis, un fanaler, i un geògraf, tots aquests, demostren al petit príncep, que de major, es perd moltes coses. Ningú li agrada, mes que el seu, però el geògraf, li recomana que vaja a la Terra, on acaba coneixent una serp, una rabosa, i un aviador.

Quan el petit príncep i l'aviador es comencen a conéixer, el xiquet li demana que dibuixe un corder, però aquest home que de petit havia sentit que no encaixava en la societat, per un dibuix que va fer i que cap entenia, va dubtar a l’hora de fer-lo. Però en comptes de dibuixar un corder, va dibuixar una boa, amb un elefant dins. El príncep ho va reconéixer de seguida i li va dir que ell volia un corder, no això. I l’aviador ho va intentar, una vegada darrere d’altra, fins que va dibuixar una caixa i li va dir al petit príncep que el corder estava dins. Aleshores el petit príncep es va quedar satisfet, ja que ell sí que veia el corder.
La caixa, ens diu que l’aviador estava tan fart, i frustrat, per no saber fer aquell dibuix, que la va fer, com a últim recurs. Parlant-nos de la imaginació que tenen els xiquets, i que est perduda, en l’edat avançada.
La rabosa, li ensenya el vertader significat de l’amistat, i l’amor, fent ús de la rosa. Amb què li diu, que per a ell, la seua rosa és única i especial, ja que és la que ell ama. I la serp és la clau per a tornar al seu planeta, amb tan sols un mos.
La història finalitza amb la mossegada, de la serp al príncep, perquè torne al seu planeta. Amb un comiat una mica trist amb l’aviador, que li havia agafat estima.

Aquest llibre, s’ha de llegir amb consciència, i pensant que el que està escrit té un sentit. El sentit de parlar-nos de la societat, de les persones, de la seua innocència, i de la importància que té un xiquet, ja que tots ho hem sigut, i quan arribem a la maduresa, ens tornem més refractaris i menys receptius, amb les noves coses. A mes es recalca “L’ACTITUD FILOSÒFICA” del petit príncep, que es passa tot el viatge fent-se preguntes, sense comprendre el perquè de les coses. Si ho traslladem a la vida reial, té tota la raó, i crec que tots els xiquets, i xiquetes menuts, adopten aquesta actitud, i fan filosofia.

 

UNA MENTE MARAVILLOSA

 

 

Aquesta pel·lícula ens parla de John Nash, un xic, que durant tot el film adopta una actitud filosòfica, ja que ell basa tots els fets que ocorren en teories matemàtiques. Per això està tota la pel·lícula fent-se preguntes de la vida, sobre perquè les coses són així? O por que no són d’una altra manera? Perquè s'ha de comportar-se com tot el món vol? Perquè s'ha de seguir uns passos previs per a mantenir relacions sexuals amb una dona? O simplement perquè un te que guanyar i un altre ha de ser el vençut? Aquestes preguntes i sobretot l’ultima el fa crear moltes teories, però cap suficientment bona com per a publicar-la. Fins que un dia estant al bar amb els seus companys de la universitat, entren un grup di xiques. Els companys comencen a dir que podrien anar a parlar amb la xica més bonica, però a John li ve a la ment Adam Smith i els conta la seua teoria. Aquesta teoria el portarà a publicar un gran treball, que el donarà un lloc important en l’àmbit matemàtic. De fet, el criden per a resoldre enigmes, que podrien desencadenar una guerra molt important, que acabaria amb la vida de moltes persones. Tot això resulta molt estrany, així com el fet, que Jonh és un xic introvertit, però li arriba un company d’habitació amb el qual en du molt bé. El més estrany de tot això és que Jonh és qui fa els amics, i el company d’habitació, Charles Herman, no es relaciona amb ningú.

Al cap d’un temps Jonh coneix Alicia Lardé, una alumna seua, de la que s’enamora, i l’accepta tal com és. Ja que Jonh és un home que diu el que pensa d’una manera una mica bruta, i que a algunes xiques li fa mal. La parella es casa, i viuen feliços.

 

Però Jonh comença tornar-se boig i a veure coses que no són, com el fet que el seu amic Charles no existeix, la seua neboda tampoc i Parcher, l’home que li fa espia, tampoc existeix, son tot imaginacions seues. Aquestes tres persones, representen el seu subconscient. Jonh no tenia amics, perquè no li agradava a la gent, a les hores, la seua ment va crear un xic que fora, amic seu i que l’acceptara tal com és. Després està Parcher, qui representa el fet de què Jonh volia sentir-se important, i volia fer grans coses per al món. Volia tindre reconeixement que li corresponia, per això es va crear ells¡ mateix aquest món paral·lel a la vida real. I la xiqueta és la que li demostra l’amor, la que li ajuda a continuar, és la que li fa sentir que té una familia.
Aquest fet, fa que fiquen a John al psiquiatre, perquè no vora mai més a eixes persones. Es passa molt de temps dins, i això li fa perdre a Alicia, les ganes de continuar. Però mai el deixa, sempre va a visitar-lo i investiga per a descobrir la veritat de tot.
Quan Jonh ix del psiquiatre, està una mica atordit, no sap com afrontar la vida, i de fet té un xiquet que no sap com cuidar-ho. Això preocupa molt a Alicia, que no el deixa a soles amb el xiquet, inclòs, quasi crida una altra vegada perquè se l’emporten al psiquiatre. En aquests casos sempre guanya l’amor i l’afecte per les persones. Aixina que, a pesar de què Jonh li diu que vaja, amb el xiquet a casa de sa mare, i mentre ell buscarà una solució al seu problema. Ella no el deixa, i li diu que l’únic que ha d’aprendre es a distingir la realitat d'allò que no ho és. I per això li fica la mà al cap, assenyalant-li la mentira, i després al cor, dient-li que això sí que era la veritat, la vida real.
Amb açò, Jonh compren que no deu fer cas a aixes persones que li turmenten, i que deu intentar, ajudar a Alicia, ja que és l’única família que té i la primera persona que de veres li ha ensenyat l’afecte i l’amor.

A poc a poc va fent la seua vida, inclòs torna, a la Universitat on va aprendre, per veure, si li donen treball i així integrar-se en la societat. Però quan arriba allí, és dona que el director és aquell home amb qui competia en la universitat per ser el millor. A Jonh li va fer, molta vergonya demanar-li el favor, que li donara treball, i contar-li que havia estat a un psiquiatre. Aquesta part de la pel·lícula ens demostra que les persones poden canviar i que no totes són males, com les pintem des d’un primer moment. Perquè Martin Hansen, el director i rival, li compren i li ajuda a estar en la universitat.
Després d’un temps on li va costar adaptar-se, arriba un home que li comunica la notícia que està elegit per al Premi Nobel. Això li sorprén molt, i Jonh li intenta explicar a l’home, que ell està boig i que a estat en psiquiatres i tot, però en eixe mateix moment, mentre estan parlant els homes de la saleta, s’acosten per a donar-li les seues plomes, com a símbol de reconeixement. Jonh se sent molt  bé i emocionat.

 

Això li ajuda, per a continuar. I uns anys després li atorguen el Premi Nobel per la teoria que va inventar quan estava a la universitat, amb la companyia de la seua dona Alicia, i del seu fill adolescent.

Des d’un principi, Jonh és un xiquet que no vol tindre relació amb la resta de gent, i de fet, les poques voltes que parla amb gent, ho fa per a dir coses que no agraden o poc corteses. A més la forma de parlar, de caminar, la forma que té d’expressar les coses, fa que la gent, es rigué d’ell. Però a poc a poc es va guanyant el respecte de la resta, demostrant que és molt intel·ligent, que pot arribar a fer grans coses, i que lluita per arribar a ser millor.

TOTS NECESSITEM TINDRE GENT AL NOSTRE COSTAT QUE ENS VULGA: Jo destacaria dos moments claus en la vida de Jonh, el primer quan “coneix” Al seu amic Charles, i a las seua dona Alicia. Ja que en aquests dos moments, Jonh té un canvi d’actitud. En el primer, el fet de sentir, que la gent és bona, i que la pot ajudar. A mes que no s'ha de jutjar a la resta, com si fórem nosaltres mateixos. Sempre ens haurem d’exigir més a nosaltres que als altres. I després amb Alicia, ja ella l’ajuda a encontrar-se com a persona, a superar-se poc a por i a afrontar les dificultats, que té a la vida. Així com a valorar-se i a voler-se tal com és.

A més el seu amic Charles, li diu “Solo sé, que no se nada” i a més afegís, que això és l’únic segur que hi ha a la vida, el fet de no saber res. No hi ha nada segur, en qualsevol moment les coses poden canviar, i pot ser que no ens donem compte. La sensació que em va fer la pel·lícula és que mai, Jonh, arribaria a tindre una dona amb qui viuria, i que mai arribaria a ser una persona de prestigi. Però de vegades val més que el vol, que el que pot.

M’ha impressionat el fet de què fora, tan perfeccionista, que per a ell la vida són les matemàtiques. Sense les matemàtiques, sense els problemes, sense les solucions, ell no se sent feliç. Li ha de donar una explicació a tot, i diu que tot problema té una solució. Potser no fora, el final del problema, però tot te una solució o un remei. I que “Un mateix problema té diverses solucions” I no sempre s’ha d’agafar la més rapida sinó que mes convinga, i la que ens ajude a continuar amb les nostres vides. A mes ell vol solucionar el seu problema amb la seua família, amb l’amor, i la comprensió, no amb electroxocs, i teràpies paregudes, que el fan mal psíquicament i físicament.

Filosòficament, jo diria que les coses, són més emocionalment, parlant, imperfectes. Nada està escrit i nada és com sembla. Potser la realitat no és el que ens confon sinó, la nostra ment, i els desigs de ser altres persones. El mite de la Caverna, ens mostra que les coses no són el que pareixen... qui hauria dit que el seu amic, la seua neboda, i Parcher no eren real? Jo no, això segur. Però ho repeteix: RES ES EL QUE SEMBLE  

 

SÉ TÚ MISMO, LOS DEMÁS YA ESTAN COGIDOS.

La personalitat... ¡Aquell objectiu, tan complicat d’arribar! Cada persona té una manera de pensar, una manera d’actuar, d’afrontar les coses, tot allò ens identifica, i ens fa ser com som. Però ens passem el temps intentant aconseguir les coses dels altres, fer allò que fan... Tu eres com eres, i t’has d’acceptar, perquè segurament eres millor, persona, amic, estudiant o simplement millor, que aquelles persones.

BABE, EL PORQUET VALENT.

La vida de Babe, un porquet que acaba de nàixer, canvia en el moment en què és sortejat, i arriba a casa del granger. Allí una gossa fa de la seua mare, però això causa que Babe, es pense que és un gosset. La pel·lícula ens mostra la lluita d’un porc per fer allò que li agrada i que sap fer. Aconseguint, finalment, el respecte de tots els animals, gràcies a la seua amabilitat, i el fet de guanyar un concurs com a “gos-pastor”.

A pesar de ser una pel·lícula per a xiquets, té un missatge, i una reflexió final que et fa pensar. Perquè som així? En la pel·lícula el porquet, creu que és un gosset, però realment no ho és, i no pot fer el que fan ells. A la granja on viu cada animal fa el seu paper, a excepció de l’ànec que fa de gall per què no se’l mengen. Babe, supera les barreres que té al seu camí, per a fer allò que li agrada, sense tindre en compte que és un porquet. A més ho aconsegueix gràcies al suport del granger, qui confia en ell, i no el deixa a soles.
Això mateix ens passa a nosaltres. Perquè som com som? Bé som de la manera que ens han educat, som de la manera en què em viscut, som els valors i les ensenyances, que em aprés. De vegades intentem, tindre les coses que tenen els altres, comportar-nos com ells, fer el que ells fan... però tot això no seria ser u mateix, i segurament ni arribem a paréixer-nos. Nosaltres podem intentar ser una altra persona però, això no canvia el fet de què som com som.
El mateix li ocorre a Babe, ell fa de “gos-pastor” i treballa amb les ovelles, però, això no canvia el fet de què és un porquet.

Els primers filòsofs, van començar fent-se preguntes sobre l’origen de les coses, sobre l’origen del món, i així a poc a poc es va anar adoptat la filosofia. Babe, al llarg de la pel·lícula, posa de manifest molts dubtes, i qüestions, tots referits, amb el comportament de la resta dels animals. Ja que no entén per què és déu comportar de tal manera, i no pot fer el que ell vol.

“Això no canvia el fet de què som com som"pense que és una frase que li va molt bé a aquesta pel·lícula, ja que fa preguntar-nos, sóc jo realment? I amb eixe jo, que vull arribar a fer? Seré lliure d'escollir el que vull, sent jo mateix?