UNA MENTE MARAVILLOSA

 

 

Aquesta pel·lícula ens parla de John Nash, un xic, que durant tot el film adopta una actitud filosòfica, ja que ell basa tots els fets que ocorren en teories matemàtiques. Per això està tota la pel·lícula fent-se preguntes de la vida, sobre perquè les coses són així? O por que no són d’una altra manera? Perquè s'ha de comportar-se com tot el món vol? Perquè s'ha de seguir uns passos previs per a mantenir relacions sexuals amb una dona? O simplement perquè un te que guanyar i un altre ha de ser el vençut? Aquestes preguntes i sobretot l’ultima el fa crear moltes teories, però cap suficientment bona com per a publicar-la. Fins que un dia estant al bar amb els seus companys de la universitat, entren un grup di xiques. Els companys comencen a dir que podrien anar a parlar amb la xica més bonica, però a John li ve a la ment Adam Smith i els conta la seua teoria. Aquesta teoria el portarà a publicar un gran treball, que el donarà un lloc important en l’àmbit matemàtic. De fet, el criden per a resoldre enigmes, que podrien desencadenar una guerra molt important, que acabaria amb la vida de moltes persones. Tot això resulta molt estrany, així com el fet, que Jonh és un xic introvertit, però li arriba un company d’habitació amb el qual en du molt bé. El més estrany de tot això és que Jonh és qui fa els amics, i el company d’habitació, Charles Herman, no es relaciona amb ningú.

Al cap d’un temps Jonh coneix Alicia Lardé, una alumna seua, de la que s’enamora, i l’accepta tal com és. Ja que Jonh és un home que diu el que pensa d’una manera una mica bruta, i que a algunes xiques li fa mal. La parella es casa, i viuen feliços.

 

Però Jonh comença tornar-se boig i a veure coses que no són, com el fet que el seu amic Charles no existeix, la seua neboda tampoc i Parcher, l’home que li fa espia, tampoc existeix, son tot imaginacions seues. Aquestes tres persones, representen el seu subconscient. Jonh no tenia amics, perquè no li agradava a la gent, a les hores, la seua ment va crear un xic que fora, amic seu i que l’acceptara tal com és. Després està Parcher, qui representa el fet de què Jonh volia sentir-se important, i volia fer grans coses per al món. Volia tindre reconeixement que li corresponia, per això es va crear ells¡ mateix aquest món paral·lel a la vida real. I la xiqueta és la que li demostra l’amor, la que li ajuda a continuar, és la que li fa sentir que té una familia.
Aquest fet, fa que fiquen a John al psiquiatre, perquè no vora mai més a eixes persones. Es passa molt de temps dins, i això li fa perdre a Alicia, les ganes de continuar. Però mai el deixa, sempre va a visitar-lo i investiga per a descobrir la veritat de tot.
Quan Jonh ix del psiquiatre, està una mica atordit, no sap com afrontar la vida, i de fet té un xiquet que no sap com cuidar-ho. Això preocupa molt a Alicia, que no el deixa a soles amb el xiquet, inclòs, quasi crida una altra vegada perquè se l’emporten al psiquiatre. En aquests casos sempre guanya l’amor i l’afecte per les persones. Aixina que, a pesar de què Jonh li diu que vaja, amb el xiquet a casa de sa mare, i mentre ell buscarà una solució al seu problema. Ella no el deixa, i li diu que l’únic que ha d’aprendre es a distingir la realitat d'allò que no ho és. I per això li fica la mà al cap, assenyalant-li la mentira, i després al cor, dient-li que això sí que era la veritat, la vida real.
Amb açò, Jonh compren que no deu fer cas a aixes persones que li turmenten, i que deu intentar, ajudar a Alicia, ja que és l’única família que té i la primera persona que de veres li ha ensenyat l’afecte i l’amor.

A poc a poc va fent la seua vida, inclòs torna, a la Universitat on va aprendre, per veure, si li donen treball i així integrar-se en la societat. Però quan arriba allí, és dona que el director és aquell home amb qui competia en la universitat per ser el millor. A Jonh li va fer, molta vergonya demanar-li el favor, que li donara treball, i contar-li que havia estat a un psiquiatre. Aquesta part de la pel·lícula ens demostra que les persones poden canviar i que no totes són males, com les pintem des d’un primer moment. Perquè Martin Hansen, el director i rival, li compren i li ajuda a estar en la universitat.
Després d’un temps on li va costar adaptar-se, arriba un home que li comunica la notícia que està elegit per al Premi Nobel. Això li sorprén molt, i Jonh li intenta explicar a l’home, que ell està boig i que a estat en psiquiatres i tot, però en eixe mateix moment, mentre estan parlant els homes de la saleta, s’acosten per a donar-li les seues plomes, com a símbol de reconeixement. Jonh se sent molt  bé i emocionat.

 

Això li ajuda, per a continuar. I uns anys després li atorguen el Premi Nobel per la teoria que va inventar quan estava a la universitat, amb la companyia de la seua dona Alicia, i del seu fill adolescent.

Des d’un principi, Jonh és un xiquet que no vol tindre relació amb la resta de gent, i de fet, les poques voltes que parla amb gent, ho fa per a dir coses que no agraden o poc corteses. A més la forma de parlar, de caminar, la forma que té d’expressar les coses, fa que la gent, es rigué d’ell. Però a poc a poc es va guanyant el respecte de la resta, demostrant que és molt intel·ligent, que pot arribar a fer grans coses, i que lluita per arribar a ser millor.

TOTS NECESSITEM TINDRE GENT AL NOSTRE COSTAT QUE ENS VULGA: Jo destacaria dos moments claus en la vida de Jonh, el primer quan “coneix” Al seu amic Charles, i a las seua dona Alicia. Ja que en aquests dos moments, Jonh té un canvi d’actitud. En el primer, el fet de sentir, que la gent és bona, i que la pot ajudar. A mes que no s'ha de jutjar a la resta, com si fórem nosaltres mateixos. Sempre ens haurem d’exigir més a nosaltres que als altres. I després amb Alicia, ja ella l’ajuda a encontrar-se com a persona, a superar-se poc a por i a afrontar les dificultats, que té a la vida. Així com a valorar-se i a voler-se tal com és.

A més el seu amic Charles, li diu “Solo sé, que no se nada” i a més afegís, que això és l’únic segur que hi ha a la vida, el fet de no saber res. No hi ha nada segur, en qualsevol moment les coses poden canviar, i pot ser que no ens donem compte. La sensació que em va fer la pel·lícula és que mai, Jonh, arribaria a tindre una dona amb qui viuria, i que mai arribaria a ser una persona de prestigi. Però de vegades val més que el vol, que el que pot.

M’ha impressionat el fet de què fora, tan perfeccionista, que per a ell la vida són les matemàtiques. Sense les matemàtiques, sense els problemes, sense les solucions, ell no se sent feliç. Li ha de donar una explicació a tot, i diu que tot problema té una solució. Potser no fora, el final del problema, però tot te una solució o un remei. I que “Un mateix problema té diverses solucions” I no sempre s’ha d’agafar la més rapida sinó que mes convinga, i la que ens ajude a continuar amb les nostres vides. A mes ell vol solucionar el seu problema amb la seua família, amb l’amor, i la comprensió, no amb electroxocs, i teràpies paregudes, que el fan mal psíquicament i físicament.

Filosòficament, jo diria que les coses, són més emocionalment, parlant, imperfectes. Nada està escrit i nada és com sembla. Potser la realitat no és el que ens confon sinó, la nostra ment, i els desigs de ser altres persones. El mite de la Caverna, ens mostra que les coses no són el que pareixen... qui hauria dit que el seu amic, la seua neboda, i Parcher no eren real? Jo no, això segur. Però ho repeteix: RES ES EL QUE SEMBLE